La idea rere el curt

Per deixar clara la idea del curt i el que hem intentat transmetre en cada moment cal tractar el significat escena per escena, ja que de cadascuna d'elles, per separat, serien les metàfores d'una gran alegoria general. De fet, fins i tot aquesta alegoria general pot tenir diverses interpretacions. Però totes aquestes "diverses interpretacions" no són el que ara volem ni hem de tractar. Ara toca deixar constància escrita i pública de la trama inicial (així que si no has vist el curtmetratge mira'l i extreu primer les conclusions). SPOILER  ALERT...........

La història transcorre en un moment de crisis existencial que 
pateix el protagonista a causa d'un moment difícil de la seva vida, que, combinat amb el seu esperit d'autosuperació, perfeccionisme i la seva pròpia necesitat d'entendre's el porta a pintar la noia més "perfecte" que por imaginar.
Però és clar, ell té la seva pròpia visió de perfecció que al ser "impossible" d'aconseguir, no es pot materialitzar, i molt més si implica conceptes tant abstractes com els valors més que no pas de perfecció estètica. Aquest impediment el frustra i angoixa profundament. Així que en un intent desesperat de suplir la realitat que ha abandonat per centrar-se en els quadres i la pintura projecta dues parts d'ell mateix en forma de la noia i el germà. Aquestes dues projeccions prenen consciència pròpia però sense deixar d'estar influenciats per el protagonista, perquè al cap i a la fi no deixa de ser ell mateix vist desde un punt de vista extern al seu propi, amb tot el que això comporta segons les situacions pertinents. Com a tres parts de la mateixa persona / persones diferents que són, poden establir relacions entre elles i dialogar per entendre's, per entendre les preocupacions que ell mateix té i que només apareixen en els moments complicats de la vida.

Rellevàncies envers els personatges:

La noia sap que en quant el protagonista aconsegueixi un altre símbol de perfecció terrenal despareixerà, ja que aquest la substituirà, projectant, en moments de crisi, un altre part seva però més evolucionada i més aprop de la "perfecció". Però els canvis impliquen descontrol i dubtes, per tant és així com aquesta part d'ell aconsegueix prendre certa vida pròpia. 
El mateix passa amb el germà, que sap que desapareixerà i d'una manera semblant, però amb altres pors i recompenses, intenta fer-lo canviar sutilment de parer. 

Aquestes dues parts tenen una relació de positivitat (noia) i negativitat (germà). Que sense descontrol formen part d'ell en major o menor mesura i li aporten tot un seguit de característiques que en equilibri són necessàries per a la supervivència. Però que arribades a un punt límit poden arribar a tenir control total sobre el protagonista si aquest no dialoga amb elles.

Tema a aclarir: Per què aquesta evolució d'estil?

Esbossos del seu propi estil de caràcter pop art:
Els esbossos representen la calma, ja que inicialment no hi ha res que l'angoixi.

Quadres expressionistes i esbossos d'avantguarda:
La ràbia i sentiments començen a brollar i ho plasma en els quadres, perquè no s'expressa lliurement.

Quadre Pop art final:
Desencadenat per el diàleg final i perquè deixa anar la ràbia fora del quadre, que és el que el permet veure amb claredat.





Extra!
Ja casi al final de la gravació vàrem realitzar que la idea del curtmetratge pren alguns trets de la filosofia platònica. Creiem que aquests pocs trets serien una manera més entenible i encertada de posar nom als procesos i elements als quals fem referència. Així que com a post-tdr hem decidit enllaçar la trama i les idees de Plató. Heus aquí les conclusions i aclariments (encara en procès de creació... fase ordenadora)


La trama relacionada;

El protagonista és l'ànima en sí, que es presenta com a cos físic, però no ho és. Aquesta ànima comença a tenir un moment de crisi degut a la obsessió cap a "la perfecció" que experimenta. Entenent obsessió com a casi voluntat incesable de voler arribar/assemblarse més a l' "eidos".

Quan les tres parts es troben en equilibri es mantenen unides i són una, ja que cap d'elle no es qüestiona res. Però en el moment que una falla, sigui en el sentit que sigui, l'ànima com a conjunt pateix unes conseqüències que mitjaçant l'enteniment pot decidir;

Mantenir
Intentar canviar a les anteriors conseqüències
Avançar fins a topar-se amb conseqüències totalment inesperades, o no.

A aquesta decisió només s'hi pot arribar mitjançant el monóleg dialogat entre les tres parts anímiques que ens composen.
Aquestes decisions es troben condicionades per unes causes generals algunes de les quals no hi tenim accès i altres a les que simplement no hi tenim el control, i no parlo de controlar l'ànima irascible, sinó de que hi ha conseqüències tan llunyanes o generals que són inamovibles. Podem dir que tota conseqüència és una causa i tota causa una conseqüència. Acció reacció, però a nivells d'acció a la que no t'hi pots oposar i reacció sobre la qual no has tingut cap influència.  L'estat d'aquestes "conseqüències universals", que fins a cert punt són particulars, faràn més probable o fàcil la elecció d'una o altre via, que no té perquè ser sempre la mateixa. però que per raons de diàleg en quant a les tres parts d'un mateix es desencadenen en determinades reaccions i fets (conseqüències) totalment, o no, inesperats.
Després, degut al intent de discernir el que t'apropa al eidos (o remota possibilitat d'eidos) i el que t'allunya d'aquest, es crea una disociació de l'ànima en tres parts, de manera inconscient en tres parts, intentant fer-les dialogar i entendre's. Això és inevitable ja que els éssers humans tenim la necesitat de millorar en els sentit que cadascú consideri important, perque, per què quin sentit tindria per qualsevol ésser seguir sent "pitjor" del que sap que podria ser. Una cosa és no plantejar's-ho o a uns nivells més allunyats o apropats del "eidos". Per tant, quin sentit té? Cap ni un, perquè sigui cap a la banda que sigui tot té una conseqüència i justificació, sigui aquesta més o menys vàlida.
És important remarcar que a totes aquestes parts d'un mateix se les ha d'escoltar perquè s'entenguin i arribin a un acord.

Si no t'ho plantejes per a tu no existeix i no te'n adones per tant és totalment irrellevant mirar de "separar-se" per a arribar a la "perfecció", sigui en el grau que sigui.

El protagonista- Auriga
La noia- Cavall blanc
El germà- Cavall negre

Tot el que té forma no pot ser perfecte.

Sí, idees que ajuden a idees a crèixer i entendre's, la màgia del pensament i l'escolta podem dir.

No és que fins ara no tinguès sentit, és que fins ara no haviem parat a reflexionar i fer-ho útil. La utilitat o no depén de com serveixi de manera personal, que al final afecta a la colectivitat.